Sortint de Khajuraho vam fer una mini parada a Orccha, un petit poble on hi ha una ciutat medieval plena de palaus i temples. El millor es que et deixen voltar per tots els racons dels palaus tot i el seu mal estat; cosa totalment prohibida al nostre pais, i a qualsevol altre mig racional, per raons obvies de seguretat. En segons quins balcons, a mes de quinze metres d'altura, un podia copsar entre les escletxes del terra, el que estaven traginant els restauradors de mes abaix. Pero el terra es va comportar degudament...Un cop vam haver dinat vam fer cami cap a Agra, una ciutat forca insuportable i gens recomenable, si no fos per l'encant encisador del Taj Majal.
Alla, a l'hotel on vam passar les dues nits, vam coneixer l'unic indi decent (i intel.ligent hi afegiria) de la India. Era l'amo de la casa i quan li vam explicar la nostra incapacitat d'aconseguir bitllets de tren per anar a Delhi (despres d'hores d'haver parlat amb tots els venedors oficials que persistentment afirmaven que no hi havia absolutament cap tren lliure en cap de totes les variants horaries -que son infinites, la veritat-), amb un posat totalment occidental va moure el cap i va deixar anar, tal com si ens estigues llegint la ment, que aquella gent era estupida a mes no poder i incompetent i que mes valia no fer-los cap cas. Sense ni mirar-nos ens va preguntar quin dia voliem marxar. Li vam dir que l'endema i ens va contestar que el de les sis del mati era perfecte i rapid. Ens va demanar dos centes quaranta rupies i ens va assegurar que per la tarda tindriem els bitllets.
Ja mes tranquils vam anar a disfrutar del Taj Majal i no ens va decepcionar. Com tothom diu: enlluerna. Sort que duiem les ulleres de sol.
Just davant del Taj hi havia una font allargada amb l'aigua mes neta que em pogut veure i beure. I el Taj s'hi reflectia com una noieta en l'edat de pubertat davant d'un mirall esbotzant-se un gra de pus i erupcionant-lo amb exit per tota la superficie reflectora mentre somnia tota encisada en que quan arribi la nit podra besar les galtes plenes d'agne rabios del seu jove estimat. Tot molt romantic. Si, senyor; mereixedor d'elogis.
Anna i Ivan
7 comments:
La foto está de cap per avall? xk?
Anònim.
M'agrada seguir d'anònim.
És més divertit.
Així s'anima el blog, que de vegades es queda ben mort.
és que l'Ivan és un artista de l'objectiu.
Com que esta al reves! Que no heu llegit la lletra? Veig que sou dels comics valtrus!
Es veu a tres hores lluny que es pur el reflex de l'aigua que esmenten.
Ja q esta de moda jo tb anonimus.
no me mola tan anónimo!
A mi tampoc, Pages.
Aixo ja carda pena!
Una petita anecdota mentre esperem que en Ritxi pengi el post de Mumbai (se suposa que se n'ha fet responsable).
Caminant per Mumbai molts pesats se t'acosten i a cau d'orella et solten: Hachis,hachis!
El mes habitual es obviarlos i continuar caminant. Pero quan un n'esta realment fart, comenca a maquinar alguna estrategia maquiavelica.
Aixi doncs, havent pensant el pla nomes restava esperar que el peix piques l'ham.
Jo caminava per un carrer, forca carregat, a uns metres enrera dels altres quan vaig veure a venir la victima. I si, si: hachis...
Jo amb un somriure malicios i malintencionadament vaig cridar ben alt: Ei, nanos! Hachis! Hachis! -i senyalant-lo-, aquest paio te Hachis!
Tothom es va girar. Milers d'ulls acorralaven la cara acollonida del paio, que va acabar marxant rapidament amb la cua entre les cames.
Post a Comment