Aquesta nit no havia sortit de festa com tants altres caps de setamana, molts amics de vacances, un plan que no acaba de fructificar... Tot plegat em va fer decidir per mirar "l'apassionant" Sevilla-Madrid, però a mig partit vaig ensopegar un documents sobre els castellers. I em vaig quedar badant, mirant des de tots els angles possibles com s'aixeca un castell o bé quan fa llenya, una bona metàfora del nostre país, sense unitat i totes fent força mai aconseguirem aixecar el castell.
Doncs aquest matí, amb el cervell ben clar, m'he decidit anar a la piscina a fer una mica de fronton i la fotosíntesis ritual, abans però, he anat a mirar les notícies al vilaweb i he llegit la notícia de la mort d'en Xirinacs. M'he quedat de pedra, com un país tan petit i escàs de personatges dignes s'ha permés el luxe de perdre aquest lluitador?
Aquest personatge l'havia conegut, primer de tot, quan va fer l'assentada davant la generalitat de Catalunya per demanar la llibertat dels Països Catalans i després havíem coincidit en alguns actes més, l'últim en un dinar organitzat pel CIEMEN el dia que va venir en Gerry Adams a Barcelona.
Per mi en Xirinacs era un home "il·luminat", en el bon sentit de la paraula, una persona que deia les coses tal com eren, sense buscar subertfugis ni amagar cap mot en benefici de l'estètica. Segurament aquest to "directament utòpic" el presentava a la societat com un "rarae avis", però més que menys respectat per tothom, ja que ningú li podia recriminar manca de coherència o d'haver abandonat el seu discurs en pro d'una vida més acomodada. Sense voler era un exemple per tots aquells que volem canviar el món i dels que diuen que el volen canviar.
Encara recordo quan vam fer la campanya per demanar la seva llibertat, després de declarar-se, com a persona pacifista, amic d'ETA i Batasuna amb aquestes paraules: "(...) Els alemanys deien terroristes als maquís que defensaven França, els francesos després els van dir herois. Els francesos tractaven de terroristes els algerians perquè lluitaven per Algèria i desprès els algerians els han fet herois. Aquests que estan enterrats aquí (al fossar de les moreres) son els nostres herois. Si els enemics s'entesten en dir que són terroristes, doncs nosaltres també som terroristes. Macià, en la introducció de l'estatut d'autonomia de 1931 deia: tan de bò que no faci falta exèrcit. Era no violent de cor, tot i ser militar. Però si necessitem exèrcit que només sigui defensiu, qui sigui només per defensar allò que ens han pres. És molt diferent un exèrcit ofensiu que un exèrcit defensiu. Aquestes paraules de Macià no tenien res a veure amb les d'aquelles persones hipòcrites, de vegades fins i tot bisbes (fora de quan guanyà en Franco) que diuen que s'ha de negar la violència vingui d'on vingui. Són hipòcrites, són hipòcrites. Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí i ho dic ben alt, per si hi ha algun policia o algun fiscal: em declaro enemic de l'Estat espanyol i amic de la ETA i de Batasuna. (...)" Tot una declaració de principis de la més pura no violència entesa d'una forma intel·ligent.
Ha marxat tal com va arribar, íntegre, ple de vida, donant exemple, amb ganes de subvertir l'ordre establert per crear uns Països Catalans lliures en un món on regni la justícia per totes i tots. Aquí us deixo les seves últimes paraules:
En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu. Si algú em troba li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!
ACTE DE SOBIRANIA
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007
EL MILLOR HOMENATGE, LA VICTÒRIA!
PD. no haurà marxat de vacances, com l'Ovidi?
Doncs aquest matí, amb el cervell ben clar, m'he decidit anar a la piscina a fer una mica de fronton i la fotosíntesis ritual, abans però, he anat a mirar les notícies al vilaweb i he llegit la notícia de la mort d'en Xirinacs. M'he quedat de pedra, com un país tan petit i escàs de personatges dignes s'ha permés el luxe de perdre aquest lluitador?
Aquest personatge l'havia conegut, primer de tot, quan va fer l'assentada davant la generalitat de Catalunya per demanar la llibertat dels Països Catalans i després havíem coincidit en alguns actes més, l'últim en un dinar organitzat pel CIEMEN el dia que va venir en Gerry Adams a Barcelona.
Per mi en Xirinacs era un home "il·luminat", en el bon sentit de la paraula, una persona que deia les coses tal com eren, sense buscar subertfugis ni amagar cap mot en benefici de l'estètica. Segurament aquest to "directament utòpic" el presentava a la societat com un "rarae avis", però més que menys respectat per tothom, ja que ningú li podia recriminar manca de coherència o d'haver abandonat el seu discurs en pro d'una vida més acomodada. Sense voler era un exemple per tots aquells que volem canviar el món i dels que diuen que el volen canviar.Encara recordo quan vam fer la campanya per demanar la seva llibertat, després de declarar-se, com a persona pacifista, amic d'ETA i Batasuna amb aquestes paraules: "(...) Els alemanys deien terroristes als maquís que defensaven França, els francesos després els van dir herois. Els francesos tractaven de terroristes els algerians perquè lluitaven per Algèria i desprès els algerians els han fet herois. Aquests que estan enterrats aquí (al fossar de les moreres) son els nostres herois. Si els enemics s'entesten en dir que són terroristes, doncs nosaltres també som terroristes. Macià, en la introducció de l'estatut d'autonomia de 1931 deia: tan de bò que no faci falta exèrcit. Era no violent de cor, tot i ser militar. Però si necessitem exèrcit que només sigui defensiu, qui sigui només per defensar allò que ens han pres. És molt diferent un exèrcit ofensiu que un exèrcit defensiu. Aquestes paraules de Macià no tenien res a veure amb les d'aquelles persones hipòcrites, de vegades fins i tot bisbes (fora de quan guanyà en Franco) que diuen que s'ha de negar la violència vingui d'on vingui. Són hipòcrites, són hipòcrites. Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí i ho dic ben alt, per si hi ha algun policia o algun fiscal: em declaro enemic de l'Estat espanyol i amic de la ETA i de Batasuna. (...)" Tot una declaració de principis de la més pura no violència entesa d'una forma intel·ligent.
Ha marxat tal com va arribar, íntegre, ple de vida, donant exemple, amb ganes de subvertir l'ordre establert per crear uns Països Catalans lliures en un món on regni la justícia per totes i tots. Aquí us deixo les seves últimes paraules:
En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu. Si algú em troba li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!
ACTE DE SOBIRANIA
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007
EL MILLOR HOMENATGE, LA VICTÒRIA!
PD. no haurà marxat de vacances, com l'Ovidi?
No comments:
Post a Comment