AAAAletí!

Eren les quatre de la tarda d'un diumenge. Feia sol. Vaig entrar al metro amb l'ipod a les orelles. Estació rera estació, avançant cap al sud de Madrid, els vagons s'anaven omplint de bufandes i samarretes blanc-i-vermelles. Les imatges eren pintoresques, homes i nens, amb el seu entrepà embolicat amb una bossa de plàstic, algunes boines negres, rialles i poca roba "pijeta". La veritat es que el mite d'equip del "proletariat" encara es mantenia, però actualitzat al sXXI, nois amb look tunning, mòbils, arracades i les nenes cholas.

Em vaig asseure a tribuna, com els senyors, però aquí els aficionats encara animen i escridassen a l’àrbitre, l'entrenador i als jugadors. Jo de mentre menjava pipes compulsivament i mirava un partit mooolt avorrit.

Aquesta petita aventura va ser gràcies a l'Alejandro, un company de classe, ja que la seva família controla el mercat de coixinets del Calderón, el Bernabeu i el camp del Rayo i em van poder colar. Però tots ells són atlètics dels bons (no els hi agraden gaire les bromes sobre el seu etern rival...).

Final del partit, empat, regust de derrota, escridassada final. Torno a pujar al metro.