Per molts anys!

Curiosament, tot passejant per Kunming, em vaig assebentar que Europa feia 50 anys! i vaig comencar a barrinar, poca feina ja ho se, pero que voleu que hi faci!

Aqui, miris per on miris veus un pais que esta en marxa, amb tots els seus defectes i problemes interns, pero es una tonica similar a tots els paisos asiatics que he visitat (potser, amb l'excepcio de Myanmar). Asia (em referire a Asia per designar els paisos que he visitat, no tota l'Asia, q e mt gran!) sembla que fa temps que s'ha despertat, avanca, d'una forma tranquila, pero sense aturador. Recordo com nomes d'arribar a Bangkok podia veure com s'esta convertint en una capital de referencia internacional. Cambotja i Laos, clarament endarrerides, estan sortint de l'atonia (o malson en el cas combotja) de les decades passades, i comencen a creixer espectacularment, especialment les zones urbanes. I la Xina, que dir de la Xina que no poguem llegir cada dia als diaris, noves empreses estrangeres invertint, cada vegada mes companyies xineses estan sortint (amb exit) a l'exterior i el creixement, abans radicat a les ciutats costeres, s'esta expendint a l'interior (clar exemple n'es Kunming). A mes els nivells de vida de la poblacio estan augmentant a passos de gegant, d'acord que queden amplies bosses de poblacio que no gaudeixen de l'expansio economica, pero hem de reconeixer que cada any centenars de milers de persones s'acosten a l'anomenada classe mitjana.

I a Europa que? Europa fa anys que es troba estancada, tan a nivell economic com a nivell politic. A nivell politic, Europa ha perdut l'empenta dels primers anys, on gairebe tothom es va bolcar en la idea d'una Europa unida i prospera. Ara aquesta idea s'ha perdut i no tenim (tenen) cap substitutiu. En canvi a Asia tenen una idea, creixer i creixer, sortir de la miseria economica i de l'ostracisme politic que han patit durant tants anys. A mes, cada any els hi va millor, reforcant encara mes la cohesio a l'entorn d'aquest principi.

Mentrestant a Europa ens refugiem en una idealitzacio del nostre model de vida, on el creixement economic no es important, que el realment important es el benestar i bla bla bla. Per mi, aixo no deixa de ser res mes que una mascara per dissimular les nostres mancances, perque d'una banda no creixem i de l'altre, el teoric benestar de que gaudim es, cada dia mes, una teoria abstracta mes q una realitat tangible. El gran problema es que ens manca un projecte. Ai, perdo! teniu rao, ara fa un any i pico els politics (amb els empresaris) ens van proposar la solucio, una Constitucio Europea. Fantasic, es una possible solucio. Pero que ens vam trobar? el de sempre, que els estats es reforcaven, que ens transformavem en un pais militarista i que els treballadors (la gent que treballa) havien d'assolir els costos de les reformes mentre que les empreses se'n quedaven els beneficis! Va ser una bona jugada, aprofitar el desanim i el desconcert general per endosar una Constitucio per uns quants i una maldeccio per uns altres, pensant que la gent s'hi aferraria com "a l'ultima oportunitat". Per sort, alguns paisos, amb mes pluralitat informativa, van saber parar-ho. I ara santornem-hi, diuen de revitalitzar el projecte de nou, que ara tothom ja esta preparat (com quan en Mayor Oreja, perdent les eleccions al Pais basc, va dir que la societat no estava madura pel seu missatge i s'havia d'esperar). Quin cinisme, deu meu!

Doncs si, potser tenen rao, cal comencar de nou i posar-nos tots les piles, pero apuntant cap a una altre direccio. Realment necessitem un nou instrument politic pel vell continent, pero creat des de i per a tothom, comencant per la societat civil i acabant pels sectors empresarials. Establir de debo una serie de valors que sempre han estat en l'imaginari col.lectiu de molta gent (massa per uns, insuficent per molts de nosaltres) referents a la llibertat individual, al benestar social, a l'ecologisme, a la tolerancia... Pero aquesta vegada duent-los a la practica, no fer com sempre, alcar-ne la bandera, per tal de tapar la realitat.

El primer que s'hauria de fer es adaptar el nostre teixit productiu al segle XXI, pero no augmentant la productivitat a base de ratallades salarials i laborals, sino apostant per nous sectors de creixement, pels recursos humans (millor dit, les persones), abandonant sectors que han deixat de ser productius per nosaltres i readaptar-los. Aquest canvi ha d'anar acompanyat per l'accio estatal, ajudant als emprenedors, a la petita i mitjana empresa (majoritaria als Paisos Catalans), invertint en recerca i desenvolupament, especialment aquella dita generica (la que no produeix rendiment economic a curt i mig termini) i assegurant que els beneficis generats retornin a la societat. I ens queda la societat civil, per mi el recurs basic, perque es el que realment ens diferencia de la resta del mon (o bona part d'ell) i el que permetra crear un creixament basat i fet per a les persones. Asia i la major part del mon no disposa de l'amalgama d'associacions, sindicats, organitzacions, assocacions... que te Europa. Per exemple, a la Xina el motor del creixement es el dirigisme de l'Estat conjuntament amb els nous sectors empresarials. Permeuteu-me un parentesi, per tal de recordar que Jiang Zemin (ex cap d'estat) va formular la teoria de les tres representacions (camperols, obrers i empresariat), per tal d'encabir la burgesia dins el partit Comunista!!! Per tant, a Europa tenim un capital huma acumulat espectacular, gent organitzada, que pensa, que s'associa per millorar... i l'hem de saber aprofitar, fer-la participar de la presa de decisions, creant un creixement sorgit d'entre tots i per a tots.

A males, sempre podem celebrar que tenim una altre Europa, potser mes freda, pero preciosa...

Uffff, quina parrafada, ja veieu el que fa el templs lliure!!!! Apa, fins a la proxima!

El menu mana

Es un dia de forta calor, d'aquells que gairebe no tens ganes de moure't ni cardar res de res i per tant decidim entrar al primer restaurant que trobem. El restaurant es com tots els de l'India, llardos, sense lavabo, amb una tovallola ronyosa al costat d'una garrafa d'aigua (on et pots rentar els mans), la taula plena de restes incrustades, els tovallons ningu sap on son, els coberts ja ve just i els plats els estan rentant en una galleda bruta a fora. Malgrat tot ens assentem, no tenen cervesa, l'Ivan protesta, pero tots tenim massa gana i ganes de seure una estona com per canviar de restaurant.

Ens porten la carta, la tipica carta enganxifosa, bruta, pero amb productes liders amb preu. Jo he acabat de fer un brakefast, concretament uns cornflax, i no tinc gaire gana. L'Anna demana una tomoto omlate amb formatge, pero diuen que en tenen nomes sense ou en cas de voler-hi posar formatge. Finalment, i davant de la surrealista situacio acaba menjant uns Nodells. En Soldi opta pel producte mes lider en preus, fraid rais. En Vila no vol menjar gaire consistent i acaba demant un swet con soop. Finalment, l'Ivan es decideix per l'exotic Green Pis Masala i, entre tots, agafem unes fingar chips per picar. Per beure, i sense possibilitat d'una cervesa beeeen fresca per combatre la calor, fem tots una funta o una coco-colo i una miniral water.

Estem esperant durant mes de mitja hora perque ens portin les begudes i arribem als tres quarts quan arriba el primer plat, cosa que no acabem d'entendre pq es un restaurant de quatre taules i estem sols. Per sort teniem un plat de guindilles al costat per si de cas voliem picar una mica. Mentrestant, els quinze camarers ens estan mirant i comentant la jugada.

Despres de patir l'apat demanem alguna cosa per tirar avall, uns esprosso coffee per l'Ivan, una pinapal juice per l'Anna, un tea cut per en Soldi i un Ness coffi per en Vila. Jo intento mantenir a ralla el seu pressupost i em quedo mirant l'aparador de les postres, pero l'espessa boira de mosques acaba decidint en favor del dejuni.

Acabat de fer els respectius digestius demanem el compte. Resulta que no quadra. Tenim quatre plats de mes, s'han descuidat d'apuntar el tea cut i a mes la suma esta equivocada. Finalment, despres de fer un curs accelerat de sumar i saber relacionar plats demanats amb plats servits acabem ajustant el compte.

Sortim del restaurant sota un sol encara abrassador, pero tips i amb la boca plena de llavors d'anis i sucre.

PD. VULL AGRAIR AL SECTOR DE LA RESTAURACIO DE L'INDIA LA SEVA COL.LABORACIO EN LA REDACCIO DE L'ARTICLE.

L'Adam Smith i l'India (Apunts d'economia)

Quan estas viatjant durant una llarga temporada per un pais, una de les coses que es sol fer mes frequentment, com a minim en el meu cas, es anar a donar vols pels mercats i carrerers dels pobles o ciutats pels quals passes. I si a mes un es economista de formacio (o deformacio, vosaltres mateixos), te una tendencia innata a analitzar sistematicament tot el que l’envolta i ajustar-ho als esquemes mentals que despres de tants anys se li han acabat formant al cervell.

Doncs una de les coses que amb mes insistencia m’anava fixant en les meves llargues pasejandes era la semblanca que tenien els mercats indis amb les teories generals del liberalisme. Segons aquests teorics un mercat per trobar-se en l’estat “ideal” de competencia perfecte es necessiten una serie de premisses: molts oferents, venedors sense poder de mercat, que no siguin prou grans per poder canviar els preus; molts demandants, consumidors sense poder de mercat, que no siguin grans compradors que puguin modificar el preu; que el preu sigui negociable, no fixat, per tant que es pugui regatejar; l’existencia d’informacio simetrica, que tan oferents com demandants tinguin la mateixa informacio i, per ultim, que els bens siguin homogenis (no estiguin diferenciats). Hi hauria mes premisses, pero aquestes son de les mes importants i les necessaries pel nostre cas.

Si passem la teoria a la realitat i comparem l’India amb Europa, que trobem? La primera premissa, molts oferents, es compleix a l’India perque hi ha multitut de petites botigues i cap es prou gran per forcar els altres a canviar el preu, mentre que a Europa la proliferacio de grans superficies ha reduit l’oferta i l’ha concentrat en grans conglomerats. El segon cas, podem dir que els consumidors indis que compren al detall son molts i no estan organitzats en cooperatives de consum, a Europa tambe passa, pero les cooperatives de consum estan proliferant a molt bon ritme. Pel que fa a la possibilitat de regatejar es obvi, aquí es pot regatejar per tot, en canvi a Europa no em puc imaginar entrar al Carrefour i intentar negociar el preu d’un quilo d’arros. L’informacio simetrica es fa dificil de determinar per ambdues economies, pero a l’India les botigues estan agrupades per sectors d’activitat, per tant per endevinar el preu d’una tassa pots anar preguntant botiga per botiga, sense perdre excessivament el temps perque estan situades de costat, i aconseguint que et facis una idea del preu real. Finalment, pel que fa que els bens siguin homogenis a l’India es compleix, ja que totes les botigues venen gairebe el mateix, per tant no es poden diferenciar pels productes, en canvi a Europa cada botiga intenta tenir alguna cosa que la faci diferents als altres.

Per tant, i resumint, ens trobem que sota determianades premisses alguns sectors economics de l’India es troben mes aprop de la competencia perfecte que no pas els paisos occidentals. Sera que ens haurem perdut en algun punt de la historia? Ai, pobre Adam Smith!

Questio de castes i III

Quan voltavem per l'India una de les coses que m'anava adonant era de la practica inexistencia de l'estat en la vida de les persones, sobretot si ho comparem amb Europa. Les poques carreteres que estaven en bon estat eren les que connectaven les grans ciutats del pais, la resta o no estaven esfaltades o ho havia fet la propia gent de la zona, trobaves mes hospitals privats que publics, igual passava en els centres educatius (especialment els no reglats), la presencia de la policia era escassa... nomes trobaves estat en les grans capitals, en els campaments dels exercits i en la propaganda electoral! A mes, quan parlaves amb la gent, no tenien "el vici" que tenim nosaltres de viure amb la consciencia tranquila perque sempre tenim el "papa" estat a darrera (per be i per mal), sino que tots els problemes o iniciatives s'havien d'abordar per a i des de la comunitat.


Llavors una de les preguntes que em venien al cap era, com pot ser que un pais de 1100.000.000 de persones, massificat, de 70 llengues, de milers de dialectes, de desenes de religions, etc. sobrevisqui sense una superestructura, un estat? Doncs despres de molt reflexionar crec que la resposta es "gracies" a les castes. Aquestes, organitzen la societat a tots els nivells, des de la vida privada fins a la vida publica (aqui dificilment separables), creant unes dinamiques endogamiques, estretes i especificament regulades, que fan del tot innecessari (o si preferiu, irrellevant) l'estructura estatal.


Es aquesta idea de dinamica endogamica propia la que, per mi, ha possibilitat la supervivencia, sense grans traumes, de la cultura hindu (no de l'India, pq aquesta te moltes cultures a dins) a totes les invasions i conquestes sofertes. Ja que a qualsevol potencia invasora no li servia de res suplantar la classe dirigent per imposar la seva cultura, perque la societat anava per un altre cabal. Aquesta estava conformada per unes relacions de poder de tipus vertical (jerarquic) important, pero on sobretot predominaven les connexions horitzontals, les de casta. La immobilitat de la casta provocava que la societat no es preocupes tant del poder situat sobre seu (o sota), ja que segons els seus preceptes mai la podrien arribar a substituir, era estatica.

La immpermeabilitat de la casta causava, d'una banda, la relativa submissio de la societat india pq es mantenia la major part de la seva estructura i, de l'altre, que la cultura hindu es mantingues gairebe inalterada pq cap conqueridor podria regular completament (per tant controlar) el complex i arrelat sistema de castes, sino que s'hi havia d'adaptar. A mes, juntament amb aquestes dinamiques propies, el fet que un hindu ho es per neixament i no per conversio feia que es reforces encara mes la unitat del grup. Per tant, la casta esdevenia "bona" i "dolenta" al mateix temps.

"No pretenguis entendre l'India" em va dir molta gent abans de marxar. Segurament tenen rao. No ens podem aproximar a la cultura hindu des de les nostres estructures mentals, per obertes que siguin, ja que sempre, inconscientment, ho estarem jutjant segons els nostres arrelats preceptes europeus. Potser la millor manera "d'olorar" (mai mes ben dit!) aquesta cultura es llencant-s'hi de cap, viure-la, experimentar-la, emprenyar-te, veure-la, escoltar-la, degustar-la, olorar-la... fent que siguin els nostres sentits els que s'ocupin d'entendre el que puguin. Perque potser l'India no s'ha d'entendre, s'ha de viure i, a partir d'aqui, treure una petita conclusio, com aquesta que us he intentat presentar.

Questio de castes II

Segons el meu parer, una de les grans consequencies del sistema de castes, es que ha conduit a la societat india cap a unes posicions socialment molt conservadores i a una "apatia" revolucionaria per mi preocupant, ja que segons aquest sistema si segueixes el teu dharma (o sigui, segueixes els preceptes establerts, per tant acceptes la teva situacio i la perpetues) en el proxim reneixement tindras mes possibilitats d'estar en un nivell superior. En resum, que les teves possibilitats d'ascencio social es materialitzaran en una propera vida (a mi aixo em sona a alguna cosa) sempre i quan et comportis de la forma determinada pel sistema.

Llavors, la pregunta obvia una vegada observada la premisa, seria, per que segueixen aquest sistema? i a mes, per que no el trenquen? Per mi, la resposta es, com quasi sempre, la pobresa. Perque una persona instalada en el pou (o la roda) de la miseria entra en un cercle vicios molt fort i la unica solucio que se li presenta es acceptar la seva situacio i esperar una altre ocasio en una nova vida. La solucio per trencar aquest cercle seria l'educacio, des d'una vessant mes humanista i critica. Pero es dificil, per que aqui, tot i que l'estat reservi quotes en el mon educatiu a les classes mes desafavorides, aquestes dificilment podran portar els seus fills (el futur) a l'escola, perque per una banda no hi ha la tradicio de fer-ho i, de l'altre, els nens des de ben petits es converteixen en una font mes d'ingressos per la familia (explotats, tant treballant com mendicant). Per tant, la solucio es dificil ja que s'ha de donar una educacio encaminada a uns valors q trenquin amb aquesta situacio, pero tambe s'han de donar eines a la poblacio perque es pugui sostenir.

De solucions n'hi han mes, com per exemple la que va proposar un dels liders dalits (Ambedkar) que era convertir les castes mes baixes de l'hinduisme al budhisme perque permetia l'alliberament de la societat de castes, alhora que mantenia un relatiu corpus de creences comunes. Evidentment tambe hi han hagut alcaments revolucionaris, pero aquests han estat de caracter molt local, lluny dels cors de la religio i la cultura hindu, en zones industrials (poques a l'India) i protagonitzades per grups provinents de les classes mitjanes.

Segurament una de les paradoxes (o no tant) d'aquesta forma d'organitzacio social es que el sistema de castes es un dels pocs sistemes que realment no necessiten cap superestructura estatal per la seva supervivencia... Potser es una tonteri? la resposta en el seguent post!

Questio de castes I

Autbusos en flames, barricades, gent cridant, joves enfrontat-se amb la policia, dones plorant de dol i una llum vermella perpellajant a la pantalla de televisio, "Dailt riot in Maharastra". Per fi comencava a lligar caps. El migdia, com cada dia, havia sortit de l'hotel per anar a dinar amb el meu classic thali (en Soldi i en Vila), pero nomes vaig comencar a trobar comercos tancats i restaurants amb la reixa tirada. Que estrany, potser era un dia sagrat per algun dels credos d'Aurangabad? El desplegament policial, amb helicopters i tanquetes, ja em va fer veure que alguna cosa no be. Per sort, un restaurador que es saltava aquella especie de toc de queda, al veure'ns, va aixecar la reixa i vam poder entrar. Una vegada a dins el vam atosigar a preguntes, pero el pobre home nomes va saber dir "war!". Guerra? amb qui? el Pakistan? la Xina? Al Qaeda? Finalment, despres de sotmetre'l a un infructuos tercer grau, vam entendre que hi havia un cap d'estatua decapitat i algu emprenyat. A la tornada a l'hotel vam continuar l'investigacio, pero de forma increible, per ells no passava res de res, que tot era tranquil i que no haviem de patir. Ara, per sort, les imatges ens confirmen les sospites, els dalits s'havien revoltat.

Per explicar qui son els dalits primer hem de fer un rapid repas del sistema de castes a l'India. El sistema de castes a l'India es mes antic que el propi hinduisme, i ve dels aris que es van establir a la vall de l'indus. El sistema, que oficialment esta negat, es troba dividit en quatre castes principals i al mateix temps, aquestes, estan dividides en milers de Jati (subcastes). La casta que es troba al capdemunt de la piramide son els brahmins, monjos i mestres, q segons explica la mitologia india van sortir de la boca de Brahma. Els segons son els Kshatriya, guerrers, provinents dels bracos del deu. Despres venen els Vaishya, comerciants, provinents de les cuixes. Finalment hi han els treballadors que van sortir dels peus, anomenats Shudra. Els Dalits doncs, son una casta de facto pero sense estar reconeguts. Representen l'escalafo mes baix de la societat i, com a tal, els hi toquen la mendicacio o les feines mes deagradables en el millor dels casos.

A l'India el sistema de castes es vigent. Malgrat els esforcos oficials per negar-ne l'existencia la seva presencia es veu en el dia a dia de la majoria de ciutats indies (amb forta presencia hindu), pero potser en major insistencia en el ram del comerc. En totes les ciutats les castes de comerciants s'agrupen (tambe fisicament) segons la seva branca, amb unes normes comunes, una feia hereditaria i profundament segregadora. Altres exemples podrien ser el despreci quotidia q es te cap a les castes inferiors, el canvi d'actitud de la poblacio segons les persones amb q tracten, els matrimonis arreglats segons la condicio social, i, paradoxalment, pel fet q el govern, tot i negar la seva existencia, practica una discriminacio positiva cap a les castes inferiors. Malauradament, aquesta discriminacio postiva es mes teorica q real, tal com explicare en el post seguent.

Delhi, una explosio dels sentits

El sol apreta entre els barrots de la finestra del tren que ens ha de portar al Punjab. Hem deixat Delhi, una ciutat que nomes se'n pot parlar, crec, a base de superlatiu. No hi ha res que segueixi el que jo entenc per normalitat, esta superpoblada, hi ha molta pobresa (i molts de rics), esta hipercontaminada, es immensa...

El primer que vaig notar va ser la gent, aqui em sembla que he entes el sentit mes radical d'aqueta paraula. Gent son persones diferents que passen, traspasen, a tot arreu, a tota hora, amunt i avall, sense ordre aparent. Milers d'histories que et traspassen la pell. Un altre aspecte xocant van ser els claxons i, inevitablement, el transit. Aqui el soroll del claxon ha assolit un altre nivell, un llenguatge omnipresent que intenta posar ordre en els caotics carrers plens de gent, rickshaws, camions, cotxes... per mi, aquest caos es nomes aparent. El caos s'obre davant nostre quan mirem el transit amb els nostres ulls, perque totes les regles que per nosaltres son basiques (ai, Tura!) queden arraconades a favor del pragmatisme, sovint salvatge. La veritat es que aquest caos funciona, tot sembla un riu que flueix, no per alla on li diem les persones, sino per alla on es mes facil passar. Seguint, en certa manera, la idea del dao xines. Per cert, alguns dels meus companys de la Caixa de Girona em podria calclular la prima de risc d'una asseguranca de cotxe a Delhi?? Ja sabeu com soc, i una de les coses que em preocupen mes es la higiene. Es imperssionant veure com les clavagueres son petites rasses al costat de les cases, la inexistencia de containers, els munts de merda que s'acumulen per tot arreu, que nomes serveixen de ^pinso^ per les vaques que passegen.

Per ultim vull comentar el contrast entre rics i pobres. Els primers dies vam estar a una zona forca deprimida, envoltats de miseria (i molta pobresa), veient la India arquetipca de les pelis, vaques, nens, pudors, carrers sense asfaltar, caos... pero l'ultim vam anar amb l'Andreu Aulinas (oloti resident a Delhi) a la ^zona bien^ i deu ni duo la diferencia. Es nota que una nova India es va obrint pas, grans edificis d'oficines, centres comercials, bancs... Estan experimentant una occidentalitzacio brutal, fins al punt que la gent mes xic parla entre ells amb angles!!

Us podria parlar de mil coses i cosetes mes, pero ho deixarem per un altre dia.

Una peto ben fort per tothom!