Wednesday, December 13, 2006

Amor


El amor es como lanzarse al vacio esperando caer de pie.
Es un preso entre rejas, sudando.
O como una hoja que cae de su arbol y
se enreda entre maleza.
Hay que vigilar su aspecto y
hacer uso de los cinco sentidos.
Puede oler como una flor;
pero esta claro que en la base de las rosas
se esconden las espinas.
Es como cuando se va la luz y
luego vuelve y parece no haber ocurrido nada.
Una vela a veces alumbra y
a veces se apaga.
Amigo inmejorable o traidor inexcusable.
Puede tambien ser una mala cancion.
Una mala apuesta.
Cara o cruz en el aire.
Un caldo de abuela hirviendo en invierno.
Si uno lo toma sorbo a sorbo es delicioso;
pero si uno abusa sin freno se quema la lengua.
Mejor no probarlo demasiadas veces.
El amor puede ser un mueble viejo tirado en una esquina.
Un porxe mojado por la lluvia de una nube rota.
O una rueda pinchada que intenta cruzar la linea de meta.
Un lapiz sin afilar que no puede hablar, pues no tiene punta.
Una bici sin frenos o
impedimento peor que el pegamento.
Un callejon sin salida.
Las agujas de un reloj ya viejo andando un poco lentas.
Es papel de aluminio dentro de un microondas.
Fuego ardiendo en la chimenea o un coco ya seco y un peine sin puas.
Una una mal cortada.
Una historia mal contada o
por lo general una poesia inacabada.

Ray

14 comments:

Anonymous said...

- Pel demati -

Els cercles que dibuixa el ventilador el desperten.
La temperatura es mes que agradable.
Son les deu del mati.

Obre les finestres de la rustica habitacio i un gat espantat travessa corrent el jardi poblat de palmeres, grimpa un reixat i desapareix.

Ella encara dorm estirada i mig despullada.
Surt de la cabana, segueix la corda d'estendre la roba ben carregada i entra dins del bany que hi ha just al costat del pou d'on extreuen l'aigua.
Sent el so d'un coco que cau a terra. Els anira de perles per esmorzar, pensa.

Surt del bany amb el raspall entre les dents i resta quiet observant el seu entorn.

Una olla bull en un foc a terra, la dona de la casa esta cuinant.
A l'altre costat de la tanca, un grup de joves, ordenats en tres files, practiquen concentrats Tai Chi.
Nomes els corbs picotejant les branques semblen intentar trencar la pau que envolta el demati.

Potser mes tard, quan ella es desperti, compren quelcom de peix al mercat, pensa.

El dia acaba de comencar.

Anonymous said...

La memoria es mala companyia;
es adversaria directa de la improvitzacio
i la clau que tenca les portes de la imaginacio.

Anonymous said...

Ivan, ¿que ja penses en castellà i després et tradueixes o què? Pel dematí... Passi el "caldo de vella" i hasta "grimpa un teulat", però "pel dematí" i sobretot ¡"quelcom de peix"! Valga'm Déu Senyor! No sabia que l'estil Montilla (construccions en castellà barrejades amb arcaismes estil fumanal) hagués arribat tan lluny. Posats fer, jo ja diria directament "quelcom de pescat". Quan torneu us saludaré aixís: "què, com anà tot, troncs?"
I això de la memòria torna-t'ho a mirar. Imaginació = memòria. Un cap buit només imagina lo que és: pedres.

Anonymous said...

Guillem, que saps tu de poesia!
Potser et convindria rellegir alguns classics de la literatura catalana: Papasseit, Roig, Quart,...
Segur que llegint Calders te'n faries un tip de riure veien les expressions o paraules que utilitza.
Es clar! Suposo que ells (jo tampoc -i no mhi estic comparant, deu vos guard!-)no estan a la teva altura pq el teu estimat Serra, el que xerra, pero no en Xevi xerra, sino en Marius, per questions espaitemps no els ha idolatrat mai.
Suposo que dins la teva idea de perfeccio nomes hi entren pocapenes com en Quimi, el porquet. Persones amb els hombros tan alts que, per ells, mirar enrera seria una questio de deshonor (sempre i quan algu no li hagi clavat una llufa a lesquena) .

Pero potser tens rao. Mes val que deixi la poesia i comenci traduint prospectes i ous kinders.

La llenya al foc esta servida...

Anonymous said...

Estic segur que coneixes el vers del gran poeta JV Foix que diu "m'exalta el nou i m'enamora el vell". M'encanta.
No és que no es puguin fer servir arcaismes o barbarismes. Senzillament: cada cosa al seu moment.
Grimpar és intransitiu. Pel dematí fa mal a les orelles, però potser el justifiques, no ho sé. I quelcom de peix... Va: hi veig un "algo de pescado" traduït tal com raja. Si vols fer servir un arcaisme com quelcom no me'l fotis al mig d'una expressió castellana, home!
Lo del caldo d'àvia -no sé si cal que ho digui- no és per la paraula caldo. Cap problema amb la paraula caldo. És pel fet que sigui d'àvia. Però com que no l'he provat mai ho retiro. Potser és prou bo.
Dit d'una altra manera: Déu vos guard vol dir hola, Déu me'n guard vol dir no ho faria mai.
Però potser en el fons només busques un efecte humorístic.
(Per cert, Màrius Serra i Quimi Portet... No podré dormir. Em sembla que estàs confonguent la gimnàstica amb la magnèsia.)

Anonymous said...

Primer de tot dir que estic molt emprenyat. Ahir, despres de redectar la resposta el filldeputagossaescarosamerda polla dordinador sem va parar i mho va borrar tot. No hi ha res que memprenyi mes en aquesta vida que perdre hores i paraules en un ordinador. Vaig estar apunt de xafarlo i de fotre quatre coses a lamo. Pero bueno... Avui he hagut de tornar a redactarho tot. I he hagut de fer us de la memoria, que mha fallat, i he hagut dimprovitzar i utilitzar la imaginacio i mha sortit aixo (que mes o menys crec que es el que deia abans de perdrel):
Potser hauria de tornar a les classes den Lucki, pero que jo sapiga el verb saltar tambe es intransitiu, no?
Suposo que en Josep Maria grimparia dalegria nomes de veurem.
Personalment no he tingut la sort de provar mai un caldo davia, soc culpable pel fet de somniar-hi?
Pel demati...mm, potser hauria estat millor posar demati, a seques.
El deuvosguard el reconec. Una forca sobrenatural, lorgull i la curiositat, mempenyien a escriure i publicar, esperant una habil i rapida resposta, sense revisio previa. Ja saps que quan comenca una petita guerra verbal el meu organ genital es desperta.
I sobre la memoria, ara mateix no em sento prou capacitat dexplicarho en quatre linies. Si vols, quan torni, ho podem discutir en un bar durant hores davant dunes quantes cerveses.
Res mes, avui hi ha ressaca.

Anonymous said...

Aquella nit, quan vaig agafar les sabates, un escarabat va sortirne de dins.
Espantat, va corre sota la taula i alla shi va quedar, quiet, observant.
Vaig mirarlo detingudament i em va passar pel cap la idea desclafarlo amb la sabata.
Al final, vaig decidir no ferho.
Ell tambe tenia dret a viure.
Vaig acabar de calcarme i vaig sortir a sopar.

Al mati seguent, despres duna bona dutxa, vaig entrar a lhabitacio amb la intencio dagafar la tovallola de damunt la taula i eixugarme el cap.
El mateix escarabat, encara espantat, em va saltar a sobre.
Jo, duna revolada el vaig tirar a terra i aquesta vegada no va parar de corre buscant refugi sota larmari.
Sabia molt be que no es propi de lesser huma donar segones oportunitats.

Anonymous said...

M'agrada que em donguis la raó amb lo de grimpar, amb lo del deuvosguard, amb lo de pel dematí i amb lo del caldo (ja he dit que ho retirava: si gallina vella fa bon caldo...). Ara falta el quelcom de peix. I lo de la memòria per mi és molt senzill: si no tens res a la memòria, ¿què pots imaginar? Prova d'imaginar una paret, per exemple: ¿no serà una barreja de retalls de parets que tens a la memòria? I la pròpia memòria és sempre distorsionada, construcció. I com més una cosa és recordada, menys s'assembla a la realitat. Però tot això és un pal.
El que m'agrada més de tot és que per una vegada et cenyeixis al tema i que deixis de banda la teva empanada mental.

Anonymous said...

No es pas per res pero jo diria que les empanades son mes propies dels Guillecs...

Anonymous said...

-Una noche terrible-

Estaban cansados despues de haber pateado varios pueblos de su alrededor y deseaban coger la cama y esposarse a ella.
Todo era oscuro, propicio y parecia que iban a disfrutar de unos buenos suenos.
Luego aquel ruido.
Al principio hicieron como si nada.
En una noche de invierno entre palmeras y una suave brisa pueden oirse muchas cosas.
Pero aquel sonido desconocido insistio demasiadas veces.
El abrio la luz y se hizo el silencio.
Analizo con severo esmero toda la habitacion. Debajo las mesas, la cama y los armarios. Nada.
Ella confesaba estar un poco asustada.
El se dio por vencido al no ver nada fuera de lo comun y se tumbo en la cama echando mano de una linterna algo desconfiado.

(Continuara...)

Anonymous said...

Un silencio momentaneo.
Diez segundos fueron suficientes para que el encendiera la linterna.
Y alli estaba.
Una rata del tamano de un gato encima de la columna central de madera que sostenia el techo.
El intento asustarla haciendo pequenos ruidos pero parecia como si la rata fuera sorda o careciese de oidos.
Decidio seguir sus pasos con la linterna a ver si asi conseguia cansarla.
Eso parecio funcionar.
La rata se metio por un agujero que llevaba a la habitacion contigua.
Por fin tranquilos.
O almenos eso creian.
Otro raton cabron volvia a hacer de las suyas.
Estaba claro que aquella noche no iban a dormir solos.

(Continuara...)

Anonymous said...

La decisio

Despres de molt pensar-s'ho.
D'estar dies decidint si ella n'era, o no, digne.
Si es mereixia o, tan sols, es podia permetre aquell exces, aquell luxe.
La vaca sagrada va entrar dins de la botiga de roba.

Anonymous said...

A veces uno se cree amo y senor de su paciencia hasta que esta demuestra todo lo contrario.
La luz ya volvia a estar encendida y el de pie, desnudo,
observando enfadado hacia arriba.
Si tuviera una..., penso.
Y alli estaba, encima de la mesa.
Una bola de malabares llena de piedras.
Ahora le iba a dar su merecido.
Cogio la pelota, apago la luz y se posiciono esperando que la rata se delatara.
Ruido.
Linterna enfocando cual preso que huye de la carcel.
Con todas sus fuerzas lanzo la pelota.
Le dio de lleno.
Y vaya si le dolio...

(Continuara...)

Anonymous said...

Estuvo varios minutos chillando decrepita y angustiosa.
Cuesta creer que no cayera al suelo.
Al final, la rata, dandose por perdida, se largo dejando un silencio abrumador y consolador.
Por fin tranquilidad.
Vaya noche!
El se tumbo, macho y orgulloso de ganar la batalla.
Cerro los ojos mostrando media sonrisa en la comisura de sus labios que ya preparaban un primer y alentador ronquido.
Son ya, quizas, las cuatro de la manana, mas o menos.
En la habitacion contigua empieza a sonar un telefono.
Un hombre grande de voz grave y fuerte responde.