Despres de tres setmanetes a Myanmar ja torno a ser a Bangkok, la nova Sodoma i Gomorra. Primer de tot aclarir que el pais ara es diu Myanmar, no Republica Socialista de Birmania (o Burma en angles), resulta que el govern militar va canviar el nom perque els birmans nomes son una etnia mes dins del pais i Unio de Myanmar queda com mes progre. 
Myanmar es un pais molt bonic i complet, te platges, muntanyes, camps, ciutats, viles, runes, llacs... com veureu en els posts posteriors, pero el que mes et crida l'atencio i el q a mi m'esta quedant en el record, es la gent, honesta, simpatica, amable, divertida i humil. Les comparacions mai son bones, pero moltes vegades es fan inevitables i clar, jo ho comparava amb l'India, on el viatge es fa dur especialment per la gent. En canvi aqui, el viatge podria ser mes dur, pq d'infrastructures n'hi ha menys i hi ha la puta dictadura, pero la gent transforma aquestes dificultats en un amable passeig. Potser algu es pensara que es una flipada, pero de debo, si coneixeu algu q ha anat a Myanmar gairebe segur que us dira el mateix, pq es una cosa increible perque tothom t'intenta ajudar sempre, els venedors no t'emprenyen, els nens juguen amb tu, pots parlar amb les dones, els homes son amables... Un encant!
Aquestes virtuts potser venen donades pel fet que es un pais amb poc turisme, segons les dades del govern, unes 250.000 persones el 2004. I de fet nomes veus turistes a Bagan, una explanada al costat del riu Irrawady plena de temples i estupes, ja ho veureu! Els altres llocs te'n trobes algun i en general es gent interessant, que viatja per coneixer el pais, la seva gent i que tambe n'esta enamorat.
El pais esta controlat per una dictadura realment ferotge. El 8/8/88 es van succeir una serie de manifestacions que van acabar amb la convocatoria d'eleccions lliures, que l'oposicio democratica encapcalada per Aung Sang Suu Kyi va guanyar, escolteu be, amb el 82 per cent del vots tot i que el govern havia empresonat a tots els dirigent opositors per evitar que fessin campanya!!! Evidentment el govern no va reconeixer la derrota i va perseguir (i assassinar) a molta gent relacionada amb la Lliga Nacional per de Democracia. Apart de la repressio politica la poblacio tambe pateix aquesta dictadura en el dia a dia, per exemple, els pagesos han de donar una part (sempre variable, per crear incertesa) de la collita al govern, q aquest despres en part crema pq en te massa, pero aixo li permet tenir la gent ocupada. Per tenir un mobil has de pagar 2000E, per una moto 500E, no pots rebre res de l'exterior (per exemple, ajuda dels exiliats), has de cedir sempre a les demandes dels militars, suportar controls a qualsevol hora del dia, patir un deficit brutal en inversio publica... I tot aixo deixa el pais immers en la pobresa, malgrat que aquest tingui gas, pedres precioses, camps, aigua i gent disposada a treballar, vaja, q en una situacio normal segurament seria dels mes rics d'Asia.
Pel que fa a mi, doncs com podeu suposar vaig difrutar com un cadell, parlant amb la gent, assaborint el menjar (poc variat, arros i noodles), observantels paissatges i, sobretot, quedant-me embaladit contemplant la gent des d'una petita botiga de te... Ah! i aquest viatge no el vaig fer sol, sino que vaig tenir el plaer de compartir-lo amb el Pascal i la Yuri. El primer, un fotograf frances que vivia aprop de Perpinya i la segona, una noia japonesa que ha voltat per mig mon molt sensibilitzada amb aquest pais.
No comments:
Post a Comment