Els ultims des a Laos els vaig passar fent un trek per les muntanyes del nord de Laos, on habiten les minories etniques. A mes l'empresa que ho gestiona es de l'estat i ho tenen molt ben muntat. El parc es nacional i hi estan restringides les visites, els pobles a visitar mai son els mateixos, nomes pots entrar-hi amb guia (imprescindible pq nomes parlen la seva llengua i algu el laosia), t'acullen amb cases del poble, a cada lloc et fan el plat local, els diners del trek van a la comunitat (per les despeses) i els altres calers a sufragar algun prjecte (sobretot escoles, metges i diposits d'aigua). L'excursio la vaig fer amb en Matthew, l'Henry (ambdos francesos) i l'Antoine (suis)
Primer de tot vam agafar un tuk tuk que ens va dur a l'entrada del parc, on un guia local (juntament amb els dos guies nostres) ens va guiar fins al primer refugi, on vam dinar. La primera part va ser forca dura, dues hores de pujada, i el meu fisic apunt de rebentar, pero vam acabar aguantant. Les primeres muntanyes eren de caracter comunal, q feia servir tot el poble, per plantar arros i, sobretot, "rubber" (la planta de la foto) q serveix per fer, entre altres coses, plastic, destinat a l'exportacio cap a la Xina. Ara, com a Luang Prabang, estan cremant les muntanyes per tornar a sembrar.
Despres d'unes hores caminant vam arribar al poble de Ban Sam Yord, un poble que queda amagat rere els arbres i que no es veu des del pla. El primer q em va cridar l'atencio va ser que tot estava ple d'animals, porcs, porquets, gossos, gallines, bous, vaques... i que els nens corrien per alla, tranquilament, ben conills i una mica bruts. La gent es simpatica, tot i que no ens podiem comunicar, i sempre podires intercanviar algun gest, alguna paraula... i era molt bonic. Per menjar ens van donar arros, verdures (carbassa i papaya) i pollastre (vaig veure com el mataven davant meu...). L'arros esta be, esta com enganxat i l'has d'agafar amb les mans, estil llesca de pa i el fan deixant reposar l'arros 4 o 5 hores i despres coent-lo al vapor. Per cert, quan les dones (pq son elles) cuinen, tots els animals van a buscar les restes, com a la foto, per cert, hi veieu algun intrus?
El vespre vam parlar amb l'alcalde i ens va explicar el projecte, que el proxim pas es construir un diposit d'aigua, que es dediquen a la ramaderia (venent als poblats veins), que aqui es casen joves i es moren (morien, mes ben dit) als 52 anys. Les cases les construien arran de terra (contrariament a la casa alcada, predominant al SE asiatic), menys el graner, es clar, per evitar les rates. L'endema vam anar a l'escola, on hi estudien 50 nens fins a 12 anys (en tota la vila son 170 persones) i hi estudien sobretot mates, lao (que no el seu dialecte) i generalitats (com respondre al telefon, respallar-se, dutxar-se, rentar roba...).
No comments:
Post a Comment