Avui començaré una altre secció, la dels llibres. A partir d'ara intentaré fer una petita ressenya de cada llibre que trobi interessant. Espero ser constant... (em conec massa!)
Doncs això, ahir vaig acabar el llibre Cròniques, un recull d'articles de'n Manuel de Pedrolo. Primer farem una petita ressenya...
Cròniques. Manuel de Pedrolo. Col·lecció Muixeranga. Edicions el Jonc. Barcelona 2007.
El llibre està dividit en dues parts, la primera, titulada Cròniques colonials, són articles escrits al Diario de Barcelona i la segona, Cròniques d'una ocupació. Ambdues parts estan escrites a principis de la dècada dels 80's. El context en el qual estan escrites és molt determinat i
condicionen d'una forma total els escrits. Estem parlant de pocs anys després de la transició, on alguns sectors de la societat (sobretot els mes combatius durant el franquisme) han vist com els seus somnis han s'han esvaït per culpa d'uns polítics que van pactar amb els franquistes i van traïr moltes de les aspiracions populars (recomenable llegir "La traïcio dels líders" de'n Xirinachs).
En Manuel de Pedrolo parteix d'un anàlisi de la realitat del seu entorn i del seu país (els Països Catalans) per tal de criticar amb una fermesa i, al mateix temps amb una gran ironia, el seu temps i especialment la classe política catalana i l'espanyola.
El seu estil és molt original. Parteix d'una situació cotidiana, d'una notícia... i a partir d'aquí comença articular el seu discurs, amb una minuciositat de periodista. Les seves millors armes són la ironia (més val riure que no pas plorar) i la forma com juga amb els mots, la manera com d'una forma súbtil et comunica els seus punts de vista és sublim.
Els temes principals de les cròniques són el colonialisme que patien (i pateixen) els Països Catalans, la crítica als polítics catalans que poc a poc han anat cedint en l'ocupació espanyola, i els estaments espanyols, com en el dia a dia intenten deixar la cultura catalana arraconada en el seu propi país, en una situació de malaltia terminal.
El punt feble del llibre és, potser, que és massa repetitiu. Hem de pensar que Manuel de Pedrolo va escriure això durant molt anys i llegir-ho d'una tirada pot arribar a esdevenir repetitiu. També és interessant el nivell de reflexió que fa, absolutament allunyat dels columnistes acutals, diguent les coses clares, però amb un regust d'ironia que et deixa amb aquell somriure trist, rabiós i pensatiu, però ple d'esperances.
"És el desig de recobrar la nostra llibertat, és a dir: una llibertat no pas inferior a la que gaudeix qualsevol altre poble que disposa políticament d'ell mateix. No es tracta de bastardejar ningú, d'arrabassar identitats ben establertes. Es tracta d'assumir la pròpia sense haver de discutir-la."
Doncs això, ahir vaig acabar el llibre Cròniques, un recull d'articles de'n Manuel de Pedrolo. Primer farem una petita ressenya...
Cròniques. Manuel de Pedrolo. Col·lecció Muixeranga. Edicions el Jonc. Barcelona 2007.
El llibre està dividit en dues parts, la primera, titulada Cròniques colonials, són articles escrits al Diario de Barcelona i la segona, Cròniques d'una ocupació. Ambdues parts estan escrites a principis de la dècada dels 80's. El context en el qual estan escrites és molt determinat i
condicionen d'una forma total els escrits. Estem parlant de pocs anys després de la transició, on alguns sectors de la societat (sobretot els mes combatius durant el franquisme) han vist com els seus somnis han s'han esvaït per culpa d'uns polítics que van pactar amb els franquistes i van traïr moltes de les aspiracions populars (recomenable llegir "La traïcio dels líders" de'n Xirinachs).En Manuel de Pedrolo parteix d'un anàlisi de la realitat del seu entorn i del seu país (els Països Catalans) per tal de criticar amb una fermesa i, al mateix temps amb una gran ironia, el seu temps i especialment la classe política catalana i l'espanyola.
El seu estil és molt original. Parteix d'una situació cotidiana, d'una notícia... i a partir d'aquí comença articular el seu discurs, amb una minuciositat de periodista. Les seves millors armes són la ironia (més val riure que no pas plorar) i la forma com juga amb els mots, la manera com d'una forma súbtil et comunica els seus punts de vista és sublim.
Els temes principals de les cròniques són el colonialisme que patien (i pateixen) els Països Catalans, la crítica als polítics catalans que poc a poc han anat cedint en l'ocupació espanyola, i els estaments espanyols, com en el dia a dia intenten deixar la cultura catalana arraconada en el seu propi país, en una situació de malaltia terminal.
El punt feble del llibre és, potser, que és massa repetitiu. Hem de pensar que Manuel de Pedrolo va escriure això durant molt anys i llegir-ho d'una tirada pot arribar a esdevenir repetitiu. També és interessant el nivell de reflexió que fa, absolutament allunyat dels columnistes acutals, diguent les coses clares, però amb un regust d'ironia que et deixa amb aquell somriure trist, rabiós i pensatiu, però ple d'esperances.
"És el desig de recobrar la nostra llibertat, és a dir: una llibertat no pas inferior a la que gaudeix qualsevol altre poble que disposa políticament d'ell mateix. No es tracta de bastardejar ningú, d'arrabassar identitats ben establertes. Es tracta d'assumir la pròpia sense haver de discutir-la."
No comments:
Post a Comment