Aquest cap de setmana he acabat de llegir un altre llibre d'edicions El Jonc, sobre la transició política als Països Catalans bastant interessant. Aquest està escrit per varis autors com en J. Fontana (professor de la Pompeu), en J. Guia i en C. Sastre (militants històrics de l'independentisme), en M. Crespí (ex militant de l'OEC) entre d'altres.
De l'esperança al desencís, La transició als Països Catalans; Varis autors; Col·lecció Muixeranga; Edicions El Jonc; Barcelona 2006.
Aquí, cada autor ens dona una perspectiva personal sobre un tema concret de la transició a l'estat espanyol. Aquests temes van des de perspectives històriques, els rols dels diferents agents, la qüestió nacional, el paper de l’independentisme i de les organitzacions revolucionàries, la lluita armada... Per tant, ens en podem fer una visió bastant completa, tenint sempre en compte que la visió dels autors és subjectiva i aquests autors tenen una determinada ideologia que marca el seu enfocament. Personalment trobo bé que aquesta "parcialitat" perquè tenint en compte que cap aproximació és neutra i que aquests punts de vista estan, massa sovint, obviats a favor d'una història oficial institucionalitzada, ens permet tenir una visió més completa d'aquest període històric.
Un punt crític del llibre és que malgrat el títol faci referència a la totalitat de la nació que va des dels Pirineus fins al riu Segura, a la realitat és bàsicament la transició política al principat de Catalunya i deixa la resta del país en un segon terme.
La idea central que m'he fet d'aquest llibre és que la transició (o millor dit, evolució) espanyola va ser barroerament manipulada, menys programada del prevista, plena de traïcions i claudicacions i que "l'atado y bién atado" no va ser una frase ni banal ni buida de contingut.
La transició va estar manipulada a molts nivells, però és interessant observar que tant des de la dreta (PP, CiU, PNV...) i des de l'esquerra (PSOE, IU...) se'ns ha intentat vendre un discurs oficial, on el protagonsime de la transició ha estat en mans de quatre polítics il·luminats (Suàrez, Gonzalez, Fraga, Roca, Carrillo...) que van decidir "salvar-nos" de les urpes del franquisme. Quan a la realitat el moviment va venir des de baix (sindicats, organitzacions veïnals, estudiants, obrers...) que demanava una autèntica ruptura i, al qual, l'establishment franquista i els de la poltrona antifranquista van haver de fer front. Perquè no podem oblidar que els "dirigents" de l'oposició, en comptes de recolzar a les organitzacions i al moviment en contra de la dictadura, es van dedicar a pactar amb el règim per evitar que s'anés massa lluny. O sigui allò de moure-ho tot per no acabar movent gaire res. L'afirmació pot semblar exagerada, però si mirem bé veurem que no va haver-hi cap judici contra els genocides, que els poder fàctics (exèrcit, església i patronal) van seguir als seus llocs i que els polítics franquistes, en el millor dels casos, van quedar relegats a una sucosa jubilació.
En el cas català, aquestes traïcions van quedar ben paleses en l'Assemblea de Catalunya. Aquest era un òrgan del qual participaven tots els agents antifranquistes i persones a nivell individual, protagonista de les majors mobilitzacions contra el règim. El seu programa era de mínims, el clàssic llibertat, amnistia i estatut d'autonomia. Però si ens mirem bé la història veurem que aquests no es van mai aconseguir del tot, les amnisties van ser parcials (especialment contra els independentistes), la legalització també (els partits independentistes es van legalitzar més tard, quan el pastís electoral ja estava repartit) i la reclama de l'estatut del 1932 com a pas previ a un procés d'autodeterminació va quedar amb el patètic estatut de Sau (del qual l'actual n'és el fill bastard, altre vegada...). L'Assemblea de Catalunya es va liquidar quan els partits i organitzacions pactistes es van poder presentar a les eleccions i van tenir les seves poltrones assegurades, abandonant la societat civil. A més, per tal d'assegurar la seva defunció es van encarregar d'escampar (amb calers provinents dels àrabs, del alemanys, americans...) que el procés era irreversible, que o s'acceptava allò o res... el discurs de la por i del pla únic (no us sona el mateix argument amb el tema de l'estaut, de la constitució europea...?).
No comments:
Post a Comment